Situació de la llengua a la Catalunya del Nord (1)

Gentil PUIG (CCCV)

Congrès de l’Associacionisme Cultural Català (Barcelona, 2-4/10/2008)

Eix num. 5 - Àmbit de la Catalunya del Nord

SITUACIÓ DE LA LLENGUA A LA CATALUNYA DEL  NORD

La qüestió de la situació de la llengua a la Catalunya del Nord ha sorgit de manera unànime, a la reunió de Perpinyà d’aquest Àmbit, el 14 de juny passat, i s’acordà que es presentaria com una ponència suplementària dins del Congrés presencial d’aquest mes d’octubre. La redacció i defensa s’encarregà a Gentil Puig i Moreno del Centre Cultural Català del Vallespir, el qual ha fet gestions concretes a prop d’altres especialistes nord-catalans per a aconseguir llur participació i implicació en la redacció.

(1)

Els enormes problemes generats per la situació crítica de la llengua catalana provenen de lluny, i no es pot imputar-ne la causa al poble de la Catalunya del Nord, que prou ha fet per mantenir la seva identitat i la seva llengua, resistint durant més de dos segles i escaix després de l‘annexió del Tractat dels Pirineus de 1659 a un dels estats més centralista del món. En efecte, amb les lleis Jules Ferry de 1881 començà la francització effectiva del poble nord-català (les èlits de les classes benestants ho havien estat molt abans, durant tot el segle XIX). Després, ha calgut comptar 3 generacions i 2 guerres mundials perquè els infants nord-catalans canviïn de llengua materna (del català al francès). Aquest canvi greu de llengua materma s’opera entorn dels anys 40-50. Actualment, ¾ de segle més tard, es constata un ús feble de la llengua catalana (un 18% el parla “normalment”, segons les darreres enquestes estadístiques de 2004) (1). A més, és una llengua que, fins fa pocs anys, només s’havia transmès oralment. Ara, l’escola la comença a ensenyar.

Molta gent manifesta encara una certa vergonya a parlar català perquè durant 3 segles l’Estat francès i les institucions oficials, sobretot l’escola, l’han pejorat. La diglòssia continua existint a la Catalunya del Nord, tot i que certs observadors afirmin que comencen a aparèixer indicis de lleialtat lingüística a certs sectors de la població.

També existeix una oposició sorda a la llengua catalana, i a totes les llengües regionals, provinent dels sectors més ultrarepublicans, que fa poc han trobat un eco al Senat i a

______________________________

 (1) Puig i Moreno, Gentil (2006): “Anàlisi de l’enquesta estadística dels usos lingüístics a la Catalunya del Nord” a Aïnes Noves núm.1, Premses Universitàries de Perpinyà.

l’Académie de la Langue Française. S’oposaven a la iniciativa d’alguns diputats d’introduir el respecte de les llengües i cultures regionals com a patrimoni de la República a la Constitució, proposta finalment acceptada per una veu de majoria. Precisem però que l’Article 2 de la Constitució (Llei Toubon d’agost del 1994) estipula que el francès és l’única llengua oficial. A més, l’Estat francès tampoc no ha signat la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries. Sembla doncs molt soroll per poca cosa. Caldrà esperar canvis més decisius i una evolució més favorable del moviment de defensa de les llengües de França, i les orientacions de la Unió Europea.

A més, hem de fer referència a les dificultats provinents d’una administració centralitzada de fa més de dos segles que no facilita gens la decentralització, ni la regionalització ni el respecte de la diversitat lingüística i cultural (notem però, que alguns funcionaris territorials comencen a admetre alguns canvis). Un altre factor que representa una dificultat afegida correspon a l’afebliment del moviment cultural nord-català, que ha conegut moments més favorables durant els anys 80.

Actualment, un possible perill amenaça l’associacionisme cultural nord-català, és la dependència econòmica creixent de les subvencions institucionals regionals o de la Generalitat de Catalunya. A la reunió de l’Àmbit de la Catalunya del Nord s’ha denunciat amb força l’existència d’un desequilibri flagrant en l’atribució de les subvencions de la Generalitat. Cal doncs mantenir, sense renunciar als ajuts, un grau elevat de dedicació benèvola dels membres de les associacions culturals que correspon, de fet, al que era la militància cultural i política dels anys 70-80.

Les dificultats a la Catalunya del Nord provenen del fet que molt sovint s’han de fer uns tràmits administratius molt complexos per a obtenir l’autorització d’ensenyar la llengua i la cultura catalanes a l’escola. Cal l’acord dels pares de família, el de l’equip de mestres (no sempre favorables) dels directors de centre, de la Inspecció d’Acadèmia que ho ha de comunicar al Ministeri d’Educació. Les dificultats d’ensenyament, de formació i d’educació en una llengua que no sigui la llengua francesa, són doncs enormes.

Per progressar en aquest àmbit s’ha de partir de que ja s’ha aconseguit fins ara, i continuar pressionant totes les institucions de l’Estat que, per la seva banda, tenen tendència a bloquejar les demandes del moviment de defensa de les llengües regionals. Què s’ha aconseguit concretament a la Catalunya del Nord durant aquests 50 darrers anys, sobretot a partir de la Llei Deixonne de 1951 ? Fonamentalment, l’existència de tres modalitats d’ensenyament del o en català :

1- La sensibilització o iniciació a la llengua catalana (els alumnes reben de 1 a 3 hores setmanals). Concerneix un 23% del conjunt de l’alumnat de l’escola pública i privada primària de Catalunya del Nord (Hi ha a la Catalunya del Nord un total de 42.000 alumnes entre maternal i primària (Cf. L’Indépendant del 3 de setembre de 2008).

2- Les “fileres bilingües” o xarxes (12 hores d’ensenyament en català i 12 hores en francès). Concerneix entorn del 5% del conjunt de l’alumnat de l’escola pública i privada de primària de la Catalunya del Nord. (Fonts: Centre Departamental de Documentació Pedagògica i APA).

3- Les escoles d’immersió “La Bressola” (és una associació privada que rep subvencions importants de la Generalitat de Catalunya i també d’altres organismes i municipis): Concerneix una ultraminoria d’alumnes (el 1,30% del conjunt de l’alumnat de primària).

Per començar a canviar aquesta situació escolar difícil caldria poder introduir certes modificacions en l’estructura educativa francesa, com la creació dels Consells Escolars, tal i com existeixen al Principat. D’aquesta manera les associacions de pares d’alumnes podrien conèixer de més a prop el que fan els alumnes i podrien contribuir en l’educació dels seus fills, dins i fora de l’escola. Les associacions culturals catalanes podrien fer conèixer les diferents modalitats de la cultura catalana, per exemple, ensenyant la sardana, les festes, els ballets catalans, les cançons tradicionals catalanes i totes les activitats lúdiques que tenen un alt valor educatiu.

Allà on existeixen fileres bilingües caldria crear seccions catalanes a les biblioteques municipals, com es comença fer a Ceret (Les Conselleries de Cultura i d’Ensenyament de la Generalitat ja ens envien llibres i  materials). Les escoles d’immersió “La Bressola” podrien servir d’exemple pedagògic i facilitar els contactes amb les institucions pedagògiques catalanes, però malauradament, encara no es fa. S’haurien d’intensificar els contactes amb els centres escolars de primària del Principat per tal que els alumnes puguin practicar la llengua amb més naturalitat. A més, caldria desenvolupar les aules d’informàtica a cada centre escolar nord-català (com s’ha aconseguit als centres escolars del Principat d’ençà d’uns 15-20 anys) per a intensificar el desenvolupament dels intercanvis escolars per internet i reals.

Pel que fa a la cultura nord-catalana es constata una presència i una vitalitat més consistent comparat al grau d’ús de la llengua catalana. Aquesta diferència hauria de ser motiu de reflexió per a entendre el procés de reconstrucció de la identitat. Tanmateix, la cultura nord-catalana és percebuda positivament pels nouvinguts (que a vegades anomenen neocatalans), i gaudeix d’una bona acceptació del públic no català. Els residents estrangers comunitaris, cada vegada més nombrosos, manifesten un interès marcat per participar als actes, manifestacions, festes i a l’aprenentatge de la llengua, sovint més que no pas els propis autòctons. Ells no pateixen tots els bloquejos psicològics derivats de la diglòssia. Veiem ara quina és la situació real de la llengua.